Idees republicanes

Catalan, Tunisian and International Affairs… And sometimes other stuff.

República és llibertat

Mai m’hauria pensat que em tocaria escriure un article amb més de la meitat del Govern legítim de Catalunya entre reixes, i l’altra meitat, incloent-hi el President, exiliada a Brussel·les amb una ordre de detenció internacional pesant sobre els seus caps. I creieu-me, no és gens fàcil. Gens ni mica. Si m’ho permeteu, vull transmetre tot el meu escalf i el meu absolut respecte a ells, a elles, i a tots els seus familiars i amics que pateixen directament les conseqüències d’aquesta profunda injustícia. No esteu sols. No estareu mai sols. Farem tot el que estigui a les nostres mans perquè puguin tornar a estar amb nosaltres i amb els seus éssers més estimats. Farem tot el que estigui a les nostres mans per restaurar la democràcia i la llibertat al nostre país. Tingueu per segur que no us abandonarem, ni abandonarem els nostres somnis.

Ja fa temps que el podrit Estat espanyol i la seva mediocre classe política ha decidit dedicar-se a minar els drets i les llibertats de les persones que, en teoria, representen. És un fet. I el terreny que han triat és el de la repressió, la violència policial, i, inequívocament, la humiliació. Esclafar-nos no és suficient. Com més humiliant sigui la derrota, més orgullosos se senten. Pel seu narcisisme els reconeixereu. El que passa és que es pensen que ens coneixen i que ens dominen, però no tenen ni idea dels ideals amb els quals està unit aquest poble. Malgrat totes les diferències que hi puguin haver, els valors que uneixen els ciutadans que majoritàriament han decidit bastir la República de Catalunya tenen com a base fonamental la no-violència i el respecte profund dels drets humans. I aquesta convicció, amics i amigues, no es pot empresonar.

Us diré més. La veritable fraternitat és la que ens uneix amb aquells demòcrates que, sent obertament contraris a la independència, accepten sense pal·liatius la decisió de la majoria dels ciutadans de Catalunya que s’hi han pronunciat repetidament a favor. Parlo de gent digna com l’Albano Dante-Fachin o l’Àngels Martínez, a qui també acaben d’aplicar un 155 ben particular des de Madrid. I ho han fet els sorgits del 15-M. Perquè ens entenguem: la distància ideològica que tinc amb l’Albano i l’Àngels és immensa. Però mai, mai, mai de la vida permetré que se’ls posi a la presó per les seves idees, ni defensaré opcions polítiques que se’n farien còmplices. Altrament dit, mai secundaré aquesta actitud indigna del bloc del 155. Vull poder confrontar les nostres legítimes idees en el marc de la república d’homes i dones lliures que ens hem guanyat i no en la d’un Estat repressiu en descomposició. Perquè abans de defensar la independència, abans de defensar la República de Catalunya, sóc un demòcrata.

No podem negar que ens espera un període de repressió molt dura. Ni la rendició, ni la por, ni la rancúnia, ni la tremolor ens faran lliures. Ans al contrari. Hem de saber transformar els sentiments de tristor, de ràbia i d’incomprensió en una força que ens permeti derrotar els dogmes, la injustícia i la il·legitimitat. És palès també que les eleccions imposades unilateralment el 21-D s’estan preparant en un clima de falta de garanties de tota mena. Els piolins, els helicòpters, les patrulles, els defensors incondicionals de l’oligarquia, els empresonaments, les coaccions, les amenaces, les intimidacions, les humiliacions i les provocacions són les trampes que tenen minuciosament preparades. I és precisament per això que, com a demòcrates i practicants de la no-violència, hem de fer tot el possible per assegurar el màxim de garanties i desbordar novament les urnes de llibertat, de drets humans i de república. No serem nosaltres qui combati les urnes. El terreny de la tirania i de la violència no serà mai el nostre. Fem-ho pels qui s’ho han jugat tot. No defallim.

Publicat a El Món el 04/11/2017

Anuncis

Nonviolence will prevail

On October 27th, 2017, the democratically elected Catalan Parliament voted to declare its independence from the Spanish Kingdom and to found a sovereign, democratic and social Republic under the rule of law. The Spanish government, in response to this purely democratic initiative, decided to pursue its repressive action by arbitrarily removing a democratically elected Catalan government and its public servants from power, by dissolving the democratically elected Parliament and by legally pursuing all those who’ve contributed to the cause. In any so-called “modern democracy”, such antidemocratic measures would have been labelled a coup. The truth, however, is that most states have so far backed the Spanish government’s measures, which is no real surprise given the fact that states always protect each other in all but democratic manners.

As I’m writing these words, the legitimate President of the Catalan Republic, Carles Puigdemont, members of his government, the Speaker and members of the Parliament’s bureau are facing charges of sedition, rebellion and misuse of public funds. This could lead to a 30 year prison sentence for each one of them. What most of you probably don’t know is that the Spanish Penal Code -as in the penal codes of other so-called “modern democracies”- clearly states that such charges are only applicable when violence is used by the accused party. And the truth is that the only violence we’ve seen so far was actually perpetrated by Spain’s national and military police units on October 1st, when peaceful citizens tried to defend the exercise of their fundamental right to vote. But that’s not all. Two civil leaders of the Catalan independence movement were unduly jailed two weeks ago for peacefully defending their ideas in massive demonstrations. So much for freedom of speech.

Now I’m perfectly aware that those hard-on nationalists disguised as world citizens will never understand the Catalan cause. I’m actually pretty sure they will continue to fight it. So I’d like to address those who truly believe in the founding principles of democracy. And let me start with two bold statements: Catalonia is a nation and Catalan citizens and their representatives have committed no crime whatsoever in their quest to achieve their collective freedom. In fact, Catalan people are giving a true masterclass to the world on how to defend the cause of freedom in all of its forms. Many nations of our world who achieved their independence were forced to bear arms to defend their cause despite their peaceful intentions. Unanimously, the millions of citizens who defend the idea of a Catalan Republic have chosen to do so in a non-violent way. Perhaps such a decision could slow down the effectiveness of the newly proclaimed Republic, but it will certainly show the world how their commitment to peace is intact and incorruptible. I’ve been living in Catalonia for 8 years now. I’ve learned the Catalan way of life, just like I did in the very different countries I’ve lived in before settling here. And I can safely say that the resistance capacity of Catalans is genuinely unbeatable. Their ability to unite against injustice can never be silenced. One can choose to fight it with prison sentences, with violent repression, with State-based corruption, with provocative acts, with blunt lies, but it will never disappear. No matter how hard it gets.

In a clear attempt to distance themselves from the very coup they’ve imposed, the corrupt Spanish government announced elections in Catalonia on December 21st. The classical medieval to 20th century reaction would have been to ignore the call and apply active resistance. But Catalans are not afraid of ballot boxes as we’ve seen on October 1st. Even though the holding of such elections in a repressive context could be considered illegitimate, the wisest action is to participate and show the world, once again, that Catalans are determined to build the proclaimed Republic step by step. This is like an ultra distance race: the winner is the racer who knows how to dose his or her energy and plans the race accordingly. Let us not forget that during the plebiscitary elections held on September 27th, 2015, which gave legitimacy and legal ground to the currently suspended Government and Parliament, the Spanish State used all of its means -legal and illegal- to destroy the unitary coalition for independence (Junts pel Sí). Despite that, pro-independence parties obtained a parliamentary supermajority to execute their mandate. Nothing indicates this will change. On the contrary, repression will only reinforce the cause for independence. Although the way in which pro-independence parties will participate is not yet clear, there is no doubt they will go out to win.

That said, as taunting far-right francoist extremists are set loose in pro-union marches, the Spanish state and its supporters have chosen the “use of force” field to defend and justify their cause. The question is whether they intend to respect the results of the elections they called. Will the “international community” continue to back antidemocratic measures if they don’t like how Catalans vote? Will citizens from around the world pressure their governments if these choose to back repression against Catalans? A few days ago, the Vice-president of the Spanish Senate who validated the coup stated that he will not hesitate to do so again. Those who truly defend the values and morals of democracy need to understand that what’s at stake here is not only the freedom of Catalan and Spanish citizens, but the very principles of European democracy. Any world citizen must understand that peaceful demands can never be defeated by the use of force. Haven’t we learned the lesson? Union by force will always be destined to failure.

Catalunya i Europa

Un dels arguments més recurrents que defensen els contraris a la independència de Catalunya, però també els contraris a l’exercici del dret a l’autodeterminació, és que la República de Catalunya quedaria fora de la Unió Europea. Aquesta qüestió ha estat debatuda del dret i del revés per experts europeus i internacionals, i l’única afirmació que podem fer és que la història dels processos d’integració confirma que sempre s’ha acabat imposant el pragmatisme i el principi democràtic davant del dubte. Però aquesta no és la qüestió que m’interessa tractar avui. Amb l’article 155 activat, dos presos polítics i un rebuig frontal a qualsevol tipus de mediació europea o internacional per part del Govern espanyol i les institucions europees, el President de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, feia palès el seu temor a l’efecte domino que podria desencadenar la independència de Catalunya. El missatge és rotund: la Unió Europea com a club d’Estats privilegiats està en perill. De fet, no cal que ens ho digui perquè ja ho vam veure amb la pèssima gestió de l’anomenada crisi dels refugiats. El desacord i els reiterats incompliments per part dels Estats membres, en particular l’estat espanyol, han posat en evidència la feblesa d’aquesta unió que atempta impunement contra els drets humans que, d’acord amb els seus principis fundacionals, ha de defensar. Recordem que el Govern i el Parlament de Catalunya, amb el suport massiu de la societat civil, van deixar molt clar el seu compromís amb l’acollida de les persones que fugen de la guerra.

Entrem ara en el fons de la qüestió. El projecte europeu actual va néixer de la voluntat comuna de reconstruir una Europa destruïda després de la guerra més mortífera de la humanitat que, no ho oblidem, va ser provocada per la irrupció al poder de règims feixistes. Convé recordar també que el principal motiu d’aquesta unió va ser la integració econòmica a través de la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) l’any 1951. El valor de la pau ha estat l’altre gran vector d’aquesta aliança d’estats-nació europeus en el context d’un món polaritzat pels efectes de la Guerra Freda. Globalment, a ritmes certament dispars entre els seus membres, aquest projecte ha viscut un progrés més que notable en termes de drets democràtics i de convivència. Però encara avui dia, el xoc de sobiranies dels estats-nació –model d’estat clarament en crisi– segueix sent el punt trontollant del projecte comú europeu. Ho vam poder comprovar amb la gestió de la crisi econòmica i de la crisi dels refugiats, i ho estem veient ara amb l’absència de voluntat d’actuar com a mediadors entre els governs espanyol i català en una qüestió profundament democràtica. En el cas de l’Estat espanyol, podem parlar clarament d’una deriva autoritària, un retorn a temps foscos. Avui, ha anunciat un cop d’Estat en tota regla.

Si bé l’opinió pública europea i internacional ja percep la reivindicació catalana com un afer europeu, els mandataris dels estats membres i la seva infanteria burocràtica han decidit centrar els seus esforços a blindar el concepte de la integritat territorial. No volen en cap cas reconèixer Catalunya com a subjecte polític. En canvi, el moviment independentista català  desperta cada vegada més simpaties en aquells corrents europeistes que lluiten per una Europa genuïnament federal, és a dir, aquell vell somni europeu on l’aprofundiment democràtic implica avançar cap a unes institucions europees que representin els ciutadans europeus de forma directa, ultrapassant els interessos estrictes –i sovint partidistes– dels estats. Una Europa humanista on la distribució del poder s’articuli a partir dels mons locals, concretament al voltant de les seves viles i ciutats. Una Europa que promogui un federalisme entès com un comportament social i no com una simple estructura estatal. Perquè quan parlem de federalisme, quan parlem de sobiranies compartides, no podem oblidar que la pau n’és la pedra angular. És el factor de cohesió més gran per desenvolupar relacions sanes i fructíferes. De la mateixa manera, el dret a l’autodeterminació és una condició prèvia a qualsevol tipus de federació. Una federació –o confederació– no és tal si no es produeix entre iguals i es fonamenta, a més, en la llibertat d’associació. La unió per la força, tard o d’hora, sempre està destinada al fracàs.

Catalunya és, sens dubte, una nació europea i europeista on l’esperit federalista és ben present. L’1 d’octubre, els ciutadans de Catalunya es van guanyar clarament el dret a constituir-se en un estat independent en forma de república, a redefinir d’arrel el seu contracte social per governar-se i tenir veu pròpia en la construcció europea, sense estar subordinats al nacionalisme espanyol. D’altra banda, Catalunya té una economia diversificada, atractiva i perfectament viable. La seva dinàmica expansiva és diàfana: l’any 2016 el PIB català va créixer un 3,5%, molt per sobre de països com Alemanya (1,8%), França (1,2%) o Itàlia (0,9%). Les exportacions van créixer un 6,1% (les d’alta tecnologia un 10%) i la inversió estrangera directa es va incrementar un 58% (11% a l’estat espanyol), cosa que demostra una alta confiança dels inversors internacionals envers el mercat català. Tot això és gràcies a l’esperit emprenedor i la cultura de l’esforç tan arrelada en els diversos agents econòmics del país. Europa és un mercat natural per a Catalunya. Sempre ho ha estat i ho seguirà essent, sense oblidar que el mercat avui és el món. Per tant, malgrat el to apocalíptic d’aquests dies, la contribució catalana a qualsevol projecte europeu sempre serà positiva en tots els sentits. I és de justícia que els ciutadans de Catalunya puguin administrar els seus propis recursos, amb l’objectiu de poder repercutir els guanys en el benestar i el progrés dels seus ciutadans. En definitiva, les institucions europees poden decidir fallar a Catalunya durant un curt període de temps. Però el que és segur és que Catalunya no fallarà mai a Europa ni a la gent que, arreu del món, defensa sense embuts el progrés, la pau, la llibertat i la democràcia.

Publicat a El Món el  21/10/2017

Catalonia and European Federalism

One of the most recurrent arguments advocated by those opposed to Catalan independence, but also by those contrary to the exercise of the right to self-determination, is that the Republic of Catalonia would be kicked out of the European Union. This matter has been strongly debated among European experts and the only certainty is that the history of integration processes confirms that pragmatism and the principle of democracy have always triumphed over doubt. But this is not the question I am interested in dealing with today. Spain’s Government having activated article 155 of the Spanish Constitution (which implies the suspension of Catalonia’s semi-autonomous government) and following a categorical rejection of any type of international mediation by the Spanish Government and European institutions, European Commission President Jean-Claude Juncker publicly expressed his fear that Catalan independence may produce a domino effect within the Union’s boundaries. His message is clear: the EU as we know it is in danger. Needless to say, we’ve already noticed that after the piteous management of the refugee crisis. Indeed, the continued disagreements and breaches on behalf of member states highlighted the weakness of this Union which acts with impunity against the very human rights it is obliged to defend in accordance with its founding principles. Let us not forget that the Catalan Government and Parliament, largely supported by the civil society, have clearly voiced their commitment to welcome people fleeing war.

But let’s go straight to the point. The current European project arises from the common will to rebuild a continent that was destroyed following the deadliest war humanity has ever known. A war which was caused by the irruption of fascist regimes. Let us also remind each other that the main motive of this Union was the economic integration which translated into the creation of the European Coal and Steel Community (ECSC) in 1951. The value of peace has always been the other great vector of this alliance of European nation-States at times where the world was polarized under the effects of the Cold War. Without doubt, despite the disparate rhythms among member states, this project has experienced remarkable progress in terms of democratic rights and coexistence. However, the clash between sovereignties of nation States – a model of state that is clearly in crisis – remains the weak point of the common European project. Again, we’ve seen this with the management of the economic crisis and the refugee crisis, and we are seeing it now with the refusal to act as mediators between the Catalan and Spanish governments in what has proved to be a deeply democratic matter.

While the European and international public opinion has started to perceive the Catalan issue as a European affair, the main leaders of EU member states and their armada all seem to concentrate their efforts into reinforcing the concept of territorial integrity. They refuse to recognize Catalonia as a political subject. On the other hand, the peaceful Catalan independence movement is increasingly supported by those pro-Europe leaders and activists who strive for a genuinely federal Europe, that is to say, the old European dream where deepening democracy involves progressing towards European institutions that directly represent European citizens, thus moving beyond the strict and often partisan interests of member states. A humanist European project where the distribution of power starts at the most local levels, specifically around towns and cities. A European project that promotes federalism as a social behavior and not as a simple state structure. Federalism, shared sovereignty, cannot be understood without the principle of peace acting as its cornerstone. It is actually the indispensable cohesion factor that allows us to develop healthy and fruitful relations. Similarly, the right to self-determination is a precondition to any kind of federation. A federation (or confederation for that matter) cannot truly exist if it does not occur between equals and if it fails to respect freedom of association. Union by force, sooner or later, is destined to fail.

Without a doubt, Catalonia is a European and pro-Europe nation where the federalist spirit is very present. On 1 October 2017, despite having been brutally attacked by Spanish police, Catalan citizens have clearly earned the right to become an independent State in the form of a Republic in order to rule themselves and to have their own voice in Europe’s construction. Does that mean shared sovereignty? Of course! But with European institutions and without being forcefully subordinated to Spanish nationalism. Moreover, Catalonia’s economy is very diversified, attractive and perfectly viable. The dynamic growth of Catalonia’s economy is crystal-clear. In 2015, Catalan GDP grew by 3.4%, well above countries like Germany (1.7%) and France (1.2%) or Italy (0.8%). Exports grew by 6.1% (10% in the high-tech sector) and foreign direct investment increased by 58% (11% in Spain), which shows a high level of confidence among international investors towards Catalonia. And this is all thanks to the entrepreneurial spirit and the culture of hard work that is so well-rooted among the country’s various economic agents. Europe is Catalonia’s natural market. It always has been and always will be. Therefore, Catalonia’s contribution to the European project will always be positive in every way. And it is a fair deal that Catalan citizens be able to manage their own resources, with the aim of being fully able to reflect benefits in the well-being and progress of its population. In short, European institutions may choose to isolate Catalonia for a short period of time. However, it is clear that Catalonia will never let Europe down.

La Catalogne, une affaire européenne

Un des arguments les plus courants parmi les détracteurs de l’indépendance de la Catalogne, mais également ceux qui s’opposent à l’exercice du droit à l’autodétermination du peuple catalan, est que l’éventuelle République Catalane serait exclue de l’Union Européenne. Cette question a été longuement débattue par différents experts européens et la seule conclusion qu’on peut émettre à ce stade est que l’histoire des processus d’intégration confirme que le pragmatisme et le principe démocratique a toujours fini par s’imposer. Mais ce n’est pas la question que je souhaite traiter aujourd’hui. Alors que le gouvernement espagnol vient d’activer l’article 155 de la Constitution (impliquant la suspension de la prétendue autonomie catalane) et après avoir constaté le refus catégorique de toute forme de médiation internationale de la part du pouvoir espagnol et des institutions européennes, le Président de la Commission Européenne Jean-Claude Juncker, a clairement exprimé sa crainte vis-à-vis de l’effet domino que l’indépendance de la Catalogne pourrait engendrer. Le message est clair : l’Union Européenne, comprise comme un club d’États, est en danger. En effet, nous l’avons tous vu avec la mauvaise gestion de la soi-disant crise des réfugiés. Dans ce sens, le désaccord et les violations constantes des États membres ont mis en évidence la faiblesse de cette union qui ne cesse de bafouer les droits de l’homme en toute impunité alors qu’elle est censée les défendre selon ses principes fondateurs. Rappelons que le gouvernement et le parlement catalans, soutenus par la société civile, ont clairement exprimé leur engagement envers l’acceuil des personnes fuyant la guerre.

Allons droit au but. Le projet européen actuel est né de la volonté commune de reconstruire une Europe ruinée après la guerre la plus meurtrière de l’histoire de l’humanité, laquelle fut provoquée — ne l’oublions pas — par la montée au pouvoir de régimes fascistes. Il convient également de rappeler que la raison principale de cette union est l’intégration économique, notamment à travers la création de la Communauté européenne du charbon et de l’acier (CECA) en 1951. La valeur de la paix a toujours été l’autre grand vecteur de cette alliance d’États-nations européens alors que le monde était polarisé sous les effets de la Guerre froide. Nul ne doute que, malgré les différents rythmes au sein de ses États membres, ce projet a vécu un progrès remarquable en termes de droits démocratiques et de coexistence. Mais aujourd’hui encore, le choc des souverainetés des États-nations — un modèle d’État clairement en crise — reste un des points faibles du projet commun de l’Europe. Nous l’avons constaté dans la gestion de la crise économique et de celle des réfugiés, et nous le voyons maintenant avec le manque de volonté d’agir en tant que médiateurs entre les gouvernements espagnol et catalan dans une affaire foncièrement démocratique.

Alors que l’opinion publique européenne et internationale perçoit déjà la question catalane comme une affaire européenne, les mandataires des États membres et leur armada ne cessent d’unir leurs efforts pour protéger la notion de l’intégrité territoriale. Ils ne souhaitent reconnaître sous aucun prétexte la Catalogne comme une entité politique. En revanche, le processus d’indépendance catalan suscite de plus en plus de sympathie parmi les courants européistes qui luttent pour une Europe véritablement fédérale, autrement dit, ce vieux rêve européen où l’approfondissement démocratique implique une avancée vers des institutions européennes représentant directement les citoyens et qui vont au-delà des intérêts stricts des structures « étatiquo-nationales ». Une Europe humaniste où la répartition du pouvoir prendrait racine au niveau local, concrétement autour de ses communes et de ses villes. Une Europe qui promouvoit le concept fédéral entendu comme étant un comportement social et non une simple structure étatique. Lorsque nous parlons de fédéralisme et de souverainetés partagées, il ne faut pas oublier que la paix en est la pierre angulaire. C’est bel et bien le facteur de cohésion le plus important pour développer des relations saines et fructueuses. Il en est de même du droit à l’autodétermination qui, sans aucun doute, est une condition préalable à tout type de fédération. Une fédération (ou une confédération) n’en n’est pas une si elle ne se produit pas entre égaux et si elle ne repose pas sur la liberté d’appartenance ou d’association. L’union par la force est toujours vouée à l’échec.

La Catalogne est sans aucun doute une nation européenne et européiste où l’esprit fédéraliste est très présent. Le 1er octobre 2017, sous les coups de matraque de la police espagnole, les citoyens catalans ont clairement gagné le droit de se constituer en un État indépendant sous forme d’une république, de se gouverner et d’avoir une voix directe dans la construction européenne. Une souveraineté donc partagée ? Bien sûr ! Mais avec les institutions européennes et non pas en étant subordonné au nationalisme espagnol. D’autre part, il convient de souligner que l’économie de la Catalogne est diversifiée, attractive et parfaitement viable. La tendance expansive de l’économie catalane est très claire : en 2015, le PIB catalan a connu une croissance de 3,4%, dépassant ainsi celle de pays comme l’Allemagne (1,7%), la France (1,2%) ou l’Italie (0,8%). Les exportations ont augmenté de 6,1 % (10 % en ce qui concerne la haute technologie) et les investissements directs étrangers ont augmenté de 58 % (11 % en Espagne), ce qui prouve la grande confiance des investisseurs internationaux envers l’économie catalane. Et tout cela est du à l’esprit entrepreneur et à la culture de l’effort si bien enracinés chez les agents économiques du pays. L’Europe est un marché naturel pour la Catalogne. Il l’a toujours été et le sera toujours. Par conséquent, la contribution catalane au projet européen sera forcément positive dans tous les sens. Et il est juste que les citoyens catalans puissent gérer leurs propres ressources, dans le but de répercuter les bénéfices sur le bien-être et le progrès de l’ensemble de la population. En fin de compte, les institutions européennes peuvent décider d’isoler la Catalogne pendant une courte période. Mais il faut savoir que la Catalogne n’abandonnera jamais l’Europe.

La República serà sempre nostra

No fa ni una setmana que, entre cops de porra i pilotes de goma, vam votar i vam guanyar. Vam tornar a demostrar que som un país on impera la intel·ligència col·lectiva, la solidaritat, la resistència pacífica i la defensa aferrissada d’allò més preuat en una democràcia: el dret a vot i la llibertat d’expressió. L’1 d’octubre vam donar una lliçó al món. I malgrat el profund dolor causat, el 3 d’octubre vam sortir de nou per omplir les places i els carrers, tallar carreteres i autopistes i aturar el país durant un dia. A Girona, vam viure la manifestació més multitudinària de la història de la ciutat. Rius de gent, famílies, jovent, gent de totes les parles i procedències, tots units per la democràcia i la pau. Estelades i banderes espanyoles l’una al costat de l’altra. Hem pogut visualitzar com les nostres diferències són una riquesa. I hem d’estar molt orgullosos de tot això. Perquè, en definitiva, els carrers seran sempre nostres.

Així doncs, somrieu, perquè ens hem guanyat el dret a construir una nova república independent, democràtica, social i de dret. Aquest és el comprimís adquirit pel Govern i el Parlament de Catalunya, que tenen l’obligació de complir les lleis aprovades per la mateixa cambra. No hi ha marxa enrere possible. Les implicacions de la victòria del ‘Sí’ eren molt clares. Per consegüent, el debat no és si cal fer una DUI o no, sinó de quina manera es fa la proclamació de la República –altrament dit una declaració d’independència– que suposa l’entrada en vigor de la llei de transitorietat jurídica i l’inici del procés constituent on els ciutadans de Catalunya, legítimament, haurem de donar forma a aquesta República. No ens trobem en cap cas en una situació d’unilateralitat com alguns ens volen vendre. Al contrari, tot això està legitimat a les urnes pels mateixos ciutadans.

Ningú va dir que seria fàcil. La bel·ligerància de l’Estat, amb l’inestimable ajut dels partits còmplices de la repressió, creix amb cada passa endavant que fem. Ja sabem com se les gasta. Però ja no ens fa por. Cada vegada despertem més simpatia dins de l’opinió pública internacional. Òbviament, també despertem detractors perquè els Estats tenen per consigna protegir-se entre ells. I ho hem pogut comprovar al ple del Parlament europeu que, a parer meu, ens ha demostrat fins a quin punt Europa té una crisi de valors. En el fons, saben que a llarg termini la República de Catalunya podria ser la fi de l’Europa “Club d’Estats” i el principi de l’Europa federal, moderna i humanista. D’això es protegeixen. Nosaltres necessitem com l’aigua un Estat que ens protegeixi enlloc de colpejar-nos. I aquest Estat només pot ser el que nosaltres hem decidit crear.

Naturalment, la tensió dels darrers dies ens afecta a tots. Són hores decisives i tot avança a una velocitat vertiginosa. Malgrat la campanya de la por permanent, hem de mantenir la serenitat i la calma. És evident que hi haurà, tard o d’hora, mediació i diàleg. Tothom hi té interès, tant els agents econòmics com els agents socials. Catalunya sempre ha tingut la mà estesa en aquest sentit. La cultura de la pau ve de lluny i està profundament ancorada en la nostra manera de fer. I qui diu manera de fer diu manera de governar-nos. Ara bé, la mediació no pot ser un mecanisme –i encara menys una excusa– per frenar la proclamació de la República. Qualsevol marc de mediació o diàleg s’ha de desenvolupar entre dos subjectes polítics iguals davant del dret internacional. Ens hem guanyat aquest dret i, pesi a qui pesi, no hi renunciarem.

Publicat a El Món el 07/10/2017

Porres contra vots

No, no eren pas els de Blanquerna aquesta vegada. Però per la seva actitud, s’hi assemblaven prou. Després de que centenars de ciutadans d’arreu del país es van concentrar per defensar els col·legis electorals, alguns fent-hi nit, els piolins amb cascos i uniformes blaus, assistits manu militari per la Guàrdia Civil, van decidir carregar amb tota la ràbia i brutalitat contra una gent que resistia pacíficament en defensa del dret a votar. Cops de porra sense miraments, intimidacions de tota mena, urnes i paperetes segrestades, atacs informàtics, vidres trencats, portes destrossades, bales de goma prohibides, trets a l’aire, gent de totes les edats sagnant… Tanmateix, les meses han estat en marxa i el degoteig de votants va ser constant.

Mentrestant, el Delegat del Govern espanyol Enric Millo compareixia per justificar -amb tota la misèria que requereix tal moment- aquesta repressió brutal. És més: no ha tingut cap escrúpol en assenyalar el Govern català com a responsable. Paraules textuals: “Nos habéis obligado a hacer lo que no queriamos”. La típica frase del maltractador. La Soraya, des de La Moncloa, aplaudia les forces de la repressió. Si, aquesta ha estat la resposta d’un Estat membre de la Unió Europea davant d’una convocatòria profundament democràtica. Una resposta del segle XV a una aspiració democràtica del segle XXI. Han ordenat tota aquesta violència estatal contra el que deien que era un pícnic! Han pagat el preu més alt que es podia pagar per la defensa de la unitat d’Espanya, creuant totes línies vermelles possibles i imaginables. Porres contra vots. L’Estat s’ha despullat del tot i li hem vist la veritable cara. Res tornarà a ser igual. Mai més.

Tot i que les institucions europees segueixen mantenint el seu silenci habitual, les condemnes contundents expressades per part de diverses personalitats europees i mundials no deixen de ser molt rellevants. Des del Primer Ministre de Bèlgica i la Merkel fins a l’escriptora J.K.Rowling, unionista declarada, han fet pública la seva repugna per la brutalitat policial. El mon ens mira, cert. Però tot està a les nostres mans. Ja vindrà l’ajuda quan toca. No estem sols. De fet, no estarem mai sols mentre seguim recolzant-nos els uns als altres com hem fet aquests dies. No hem fet ni fem res malfet. El món sencer ha vist qui eren la gent pacífica i qui eren els violents. Després d’aquesta intervenció policial del tot injustificada i injustificable, qui ha deixat de ser un interlocutor vàlid és el Govern d’Espanya.

Malgrat la tempesta, la democràcia no s’ha aturat. La gent ha seguit acudint pacíficament a les urnes i protegint els punts de votació. He vist gent organitzant-se per deixar votar primer els més grans i les dones embarassades. Avis i àvies votant entre llàgrimes. Aplaudiments a cada vot depositat. Joves fent pinya. Pagesos fent servir els seus tractors com a baluards. Bombers fent cadenes humanes. Mossos encarant-se a la Guàrdia Civil per protegir a ciutadans indefensos. Un ciutadà abraçant un mosso. Mossos plorant. Persones agredides al mati que tornen a votar a la tarda. Malgrat la seva violència, hem mantingut aquella actitud exemplar que ha caracteritzat tantes i tantes vegades la societat civil catalana. No caiguem en la provocació. No oblideu mai que la força de la gent és imparable. Per molts intents de rentar-se les mans, la passivitat dels còmplices davant dels fets d’avui els perseguirà tota la seva vida. Ens en sortirem.

Publicat a El Món l’1/10/2017

La Revolució Catalana

El 20 de setembre del 2017 serà una data que els ciutadans de Catalunya no oblidarem mai. Serà recordada com el dia en què l’Estat espanyol, de la mà de la Guàrdia Civil -defensors incondicionals de la indivisible pàtria espanyola- va detenir de forma indeguda i arbitrària una vintena de servidors públics del Govern de Catalunya, en el marc d’una macrooperació insòlita contra el referèndum de l’1 d’octubre. Si bé el fons de les detencions és clarament rebutjable, per no dir insostenible, les formes ho van ser encara més en alguns casos. Una d’aquestes servidores públiques ha estat detinguda mentre deixava els seus fills a l’escola. Un altre servidor públic va ser detingut al mig d’una autopista mentre es desplaçava cap a la feina, com si es tractés d’una pel·lícula de Martin Scorsese. Gent que no han comès cap delicte. Gent innocent. Gent que treballa per complir amb un compromís adquirit a les urnes, mandatats pel Parlament i el Govern de Catalunya.

Davant d’aquesta actitud repressiva de l’Estat espanyol, la resposta del carrer ha sigut, una vegada més, exemplar. Pacíficament, cívicament i determinadament, milers i milers de ciutadans s’han concentrat davant de les institucions assetjades, i també davant dels seus ajuntaments, per expressar el seu suport a totes les persones afectades, per exigir l’alliberament immediat dels detinguts i per reiterar que la democràcia és imbatible. Que el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir lliurement el seu futur és irrenunciable i imminent. Fins i tot gent contrària a la independència -cosa perfectament legítima- es van sumar a les concentracions espontànies. Perquè, en definitiva, el que està en joc més enllà de la nostra independència és la pròpia democràcia. Ni estem abduïts, ni tenim odi, ni busquem la confrontació. Som gent normal que ha decidit no quedar-se al sofà de casa mentre es vulneren els nostres drets fonamentals.

Som la gent que, quan toquen injustament un dels nostres conciutadans, pensi el que pensi, vingui d’on vingui, parli la llengua que parli, ens multipliquem i sortim a defensar-lo. Som la gent que no cau en les provocacions d’un estat policial. Som la gent que regala clavells i canta mentre resisteix pacíficament davant de la repressió. Som la gent que ha dit prou al pal i la pastanaga. Som la gent que no deixarà cap dels seus alcaldes i alcaldesses sols per posar les urnes. Som la gent que reobra webs quan ens les tanquen. Som la gent que no té por. Som els dignes estibadors que decideixen lliurement no col·laborar amb la repressió. Som la gent que no nega la veu als altres. Som la gent que sap escoltar i actuar en conseqüència. Som la gent serena i ferma en les nostres conviccions. Som la gent que no intenta justificar una repressió injustificable. Som la gent disposada a expulsar el règim del 78 per la via de les urnes. Som la gent que construeix enlloc de destruir. Som la gent que busca solucions per cada obstacle.

L’1 d’octubre és el dia D de la Revolució Catalana. Segurament seguiran reprimint-nos amb totes les eines que les clavegueres tenen al seu abast. Ens intentaran fer la vida impossible de mil maneres. Ens voldran atemorir fins l’últim instant amb l’únic objectiu de fer-nos desistir del nostre dret a votar. Però no podran. No podran perquè es trobaran al davant tota aquella gent que defensem les nostres llibertats fonamentals. I no oblidem. Avui, els perseguits som nosaltres, però demà seran uns altres. I nosaltres sempre farem costat als demòcrates. Ara que sabeu on cal anar l’1 d’octubre: a les urnes, catalans!

Publicat a El Món el 24/09/2017

L’hora del carrer

Aquests últims dies, hem pogut observar de manera molt gràfica com l’oposició ha volgut transformar el Parlament de Catalunya en un teatre rocambolesc per esquivar el debat polític de fons: el dret fonamental a l’autodeterminació dels ciutadans de Catalunya. Des del filibusterismepremeditat del PP, PSC i C’s fins a les intervencions àcides d’un comunista aplaudit pels defensors del règim del 78 dempeus. S’ha vist clarament qui estava fent tot el possible perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar lliurement en el referèndum de l’1 d’octubre, i qui estava fent tot el possible per impedir-ho. El referèndum ha tret caretes i ha deixat a tothom ben retratat.

La reacció del Govern espanyol i dels aparells del seu Estat ha sigut la que esperàvem: la via de la querella i de la persecució política, ampliada aquesta vegada a batlles, directors de mitjans públics i privats, i fins i tot voluntaris. Aquesta reacció obeeix a una màxima constant del nacionalisme espanyol i del jacobinisme que creu cegament que la unitat d’Espanya està per sobre de tot, inclús l’estat de dret. I si algú creu que aquesta actitud inquisitorial afluixarà, que s’ho repensi ràpidament. Per aquells que estan disposats a fer tot el que calgui per impedir que els ciutadans de Catalunya es puguin pronunciar lliurement sobre la independència, el joc brut no té ni tindrà límits. Des de llançar símils nazis fins a fabricar proves o relacionar terrorisme amb independentisme, a la campanya de la por es suma la barroera demonització dels partidaris de la independència. Davant d’això, no hi ha millor resposta que una actitud serena, cívica i pacífica.

Recapitulem. L’1 d’octubre, els ciutadans de Catalunya i d’Aran estan convocats a les urnes per respondre a una pregunta molt clara: vol que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república? Les opcions també són molt clares: “Sí” o “No”. Dues opcions perfectament legítimes, com ho és també l’abstenció. La diferència amb el 9-N és rotunda perquè es tracta d’un referèndum vinculant. El “Sí” implica la construcció d’una República de Catalunya sota una nova legalitat catalana, mentre que el “No” implica la convocatòria immediata d’eleccions autonòmiques. És tan senzill com això. Tothom serà lliure de defensar la seva posició, sense haver de trepitjar els drets dels uns o dels altres. D’això va la democràcia.

De fet, els ciutadans catalans residents a l’estranger ja han començat a votar. Això no té aturador si no és la intervenció física de les urnes que, si es dugués a terme, tindria conseqüències immediates per l’Estat espanyol. Tenim al davant un estat demofòbic que, en nivell 4 d’alerta terrorista, es dedica a enviar la Guardia Civil a escorcollar una impremta a Constantí, a registrar la redacció d’un setmanari a Valls, i ja veurem on més entren les properes hores i dies, en cerca de “paperetes i urnes de destrucció massiva”. Tanmateix, més de 850 municipis catalans ja han notificat a la Generalitat que obriran els col·legis electorals l’1 d’octubre, a pesar de les amenaces del corromput Tribunal Constitucional. A hores d’ara, més de 23.000 voluntaris –per cert, molts d’ells funcionaris– s’han registrat per col·laborar amb el referèndum. Tot en menys de 48h. I tristament, sembla ser que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, malgrat haver promès rotundament que “s’enfrontaria amb qui calgués” perquè els ciutadans poguessin exercir el dret a l’autodeterminació, ha decidit claudicar davant de l’advertència del TC.

En qualsevol cas, abans de l’1 d’octubre, tenim la oportunitat de demostrar novament quina mena de país som. Tenim novament la oportunitat de demostrar al món que estem preparats per exercir lliurement el nostre dret a l’autodeterminació. Tenim novament la oportunitat d’evidenciar la riquíssima diversitat que caracteritza aquest país. Tenim novament la oportunitat de demostrar que som demòcrates que respecten els drets de la gent del “Sí” i de la gent del “No”. Tenim novament la oportunitat de mirar-nos als ulls, sense por, i dir-nos que hem trencat el règim del 78 i que som nosaltres, i no pas cap tribunal, qui decidirà el futur d’aquest país. Tenim novament la oportunitat de manifestar el nostre civisme, el nostre pacifisme i el nostre compromís amb els drets humans. En definitiva, tenim la oportunitat d’explicar als demòcrates d’arreu que volem construir una República de dones i homes lliures.

Publicat a El Món el 09/09/2017

Les arrels de l’odi

Ara que les coses es van normalitzant a poc a poc després de la desgràcia, m’agradaria compartir algunes reflexions que considero importants sobre la paraula jihad. En un context religiós, aquest terme alcorànic es refereix a l’esforç individual o col·lectiu que fa un musulmà per millorar la seva conducta, com bé ho defineix el Diccionari de la llengua catalana. En el llenguatge àrab corrent, la traducció de la paraula seria “realització d’un esforç”. La interpretació malèfica de la paraula, que s’ha acabat convertint en la segona definició en molts diccionaris occidentals, fa referència a una “guerra santa contra els infidels”, fet que entra en clara contradicció amb els valors morals que difon l’Alcorà. Fixeu-vos que aquesta interpretació perniciosa és la que s’imposa a l’esfera popular, a causa de l’ús massiu de la paraula jihad -i altres paraules derivades- en contextos bèl·lics per part de la immensa majoria dels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals.

El fet és que s’ha donat per bona una interpretació errònia i molt allunyada del concepte original, i això ens hauria de fer reflexionar molt com a societat defensora dels valors del progrés i de la pau. Que jo sàpiga, el concepte d’esforç no té d’entrada cap connotació negativa, ans al contrari. Tot depèn, però, d’on i a què es destinen els esforços. Així doncs, podríem començar per destinar energies a dissociar la connotació terrorista d’un concepte tan bonic i vital com és l’esforç. Perquè quan no ho fem, quan insistim a donar per vàlida la usurpació d’un concepte tan humà com és l’esforç per una definició bèl·lica i ancorada en temps medievals -de quan els conflictes es resolien amb sabres i espases en lloc de paraules i diàleg-, estem cedint terreny a aquells que volen imposar el relat de la por i de l’obscurantisme.

El febrer passat, l’IEMed i la Fundació Ahmed Tlili per a la Cultura Democràtica, de Tunísia, em van convidar a una sessió de treball titulada Discurs religiós i cultura democràtica,que va reunir al voltant d’una mateixa taula representants d’institucions i entitats catalanes, tunisianes i sueques per determinar quins són els mecanismes que tenim a l’abast per difondre un discurs a les mesquites que sigui obert i tolerant, lliure d’influències externes alienes a la cultura religiosa del país nord-africà, com per exemple el salafisme o el wahhabisme. Un dels ponents era un representant sindical dels imams tunisians que reclamava millorar la regulació sindical d’aquesta figura religiosa per adaptar-la als nous temps, ja que durant els primers anys posteriors a la revolució, l’estat tunisià va perdre el control que tenia sobre les mesquites, que van ser objecte d’ingerències greus per part de poderosos règims com el de Qatar o el de l’Aràbia Saudita.

L’objectiu dels fonamentalistes de tota mena és atacar els valors bàsics de la democràcia, del progrés i de la llibertat

En efecte, ja des de l’època de Bourguiba, la figura de l’imam a Tunísia és regulada per l’estat. Reben una contraprestació en funció de la seva dedicació a l’activitat, però també una formació ètica per assegurar la transmissió d’un islam modern i compatible amb els valors republicans, una iniciativa que la República Francesa ha estat experimentant fa relativament poc. Era la fórmula desenvolupada per l’estat per tenir un cert control sobre les mesquites i per lluitar contra qualsevol mena d’extremisme. Però entre el 2012 i el 2014, en plena transició democràtica, aquest control es va perdre i moltes mesquites -i altres llocs de culte- van passar a mans de predicadors totalment desconeguts, sense cap tipus de formació, i molt propers a les ideologies salafistes i wahhabites cultivades al Pròxim Orient. Personatges tèrbols com Wajdi Ghanim, un conegut predicador extremista egipci, es passejaven tranquil·lament per les places tunisianes fent crides a matar infidels.

De fet, pocs dies després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, aquest mateix personatge ha insultat públicament els ciutadans tunisians i el president de la República a través del seu canal de YouTube, tractant-los d’infidels per la seva ferma voluntat de tirar endavant diverses iniciatives legislatives que reforçarien encara més la igualtat entre homes i dones al país magribí. I aquest és el quid de la qüestió. L’objectiu dels fonamentalistes de tota mena és atacar els valors bàsics de la democràcia, del progrés i de la llibertat. A tot arreu. Sigui a Tunis, a Charlottesville, a Barcelona o a Cambrils. I estan disposats a tot. Els Younes Abouyaaqoub només són peons. Els cavalls, les torres, el rei i la reina són uns altres. Gent molt més influent, que segurament poden actuar en qualsevol lloc del món. Règims sencers. Gent que vol mantenir el poble en l’absoluta ignorància. Perquè la violència i l’odi no són conceptes innats. S’ensenyen i es cultiven.

El terrorisme és una amenaça global que no entén de religions. És l’expressió covarda d’aquells que malviuen de l’opressió i de la manipulació. Abdelbaki es Satty, eximam de Ripoll, no hi havia de fer res, en una mesquita, ni a Ripoll ni enlloc. Entre altres coses perquè era un delinqüent condemnat per tràfic de drogues, del qual la policia belga ja sospitava per les seves relacions amb grups radicals.

Catalunya ha de desenvolupar i reforçar els seus propis mecanismes per evitar que el fonamentalisme pugui infiltrar-se en qualsevol lloc de culte del país. En aquest sentit, els Mossos han fet -i segueixen fent- una feina impecable, malgrat els nombrosos entrebancs interposats pel govern espanyol, que el mateix delegat del govern espanyol ha reconegut públicament. I no només és important la tasca policial, sinó també els programes de prevenció i detecció implantats als instituts, la feina ingent de nombroses entitats no governamentals que obren diàriament per combatre les desigualtats i tantes altres accions que es duen a terme en aquesta línia. Cal que seguim treballant tots junts contra el terror, l’odi i la por. Seguim demostrant que som, a les verdes i a les madures, un sol poble!

Publicat al Diara Ara el 23/08/2017