Tayssir's Corner

Catalan, Tunisian and International Affairs… And sometimes other stuff.

Catalonia and European Federalism

One of the most recurrent arguments advocated by those opposed to Catalan independence, but also by those contrary to the exercise of the right to self-determination, is that the Republic of Catalonia would be kicked out of the European Union. This matter has been strongly debated among European experts and the only certainty is that the history of integration processes confirms that pragmatism and the principle of democracy have always triumphed over doubt. But this is not the question I am interested in dealing with today. Spain’s Government having activated article 155 of the Spanish Constitution (which implies the suspension of Catalonia’s semi-autonomous government) and following a categorical rejection of any type of international mediation by the Spanish Government and European institutions, European Commission President Jean-Claude Juncker publicly expressed his fear that Catalan independence may produce a domino effect within the Union’s boundaries. His message is clear: the EU as we know it is in danger. Needless to say, we’ve already noticed that after the piteous management of the refugee crisis. Indeed, the continued disagreements and breaches on behalf of member states highlighted the weakness of this Union which acts with impunity against the very human rights it is obliged to defend in accordance with its founding principles. Let us not forget that the Catalan Government and Parliament, largely supported by the civil society, have clearly voiced their commitment to welcome people fleeing war.

But let’s go straight to the point. The current European project arises from the common will to rebuild a continent that was destroyed following the deadliest war humanity has ever known. A war which was caused by the irruption of fascist regimes. Let us also remind each other that the main motive of this Union was the economic integration which translated into the creation of the European Coal and Steel Community (ECSC) in 1951. The value of peace has always been the other great vector of this alliance of European nation-States at times where the world was polarized under the effects of the Cold War. Without doubt, despite the disparate rhythms among member states, this project has experienced remarkable progress in terms of democratic rights and coexistence. However, the clash between sovereignties of nation States – a model of state that is clearly in crisis – remains the weak point of the common European project. Again, we’ve seen this with the management of the economic crisis and the refugee crisis, and we are seeing it now with the refusal to act as mediators between the Catalan and Spanish governments in what has proved to be a deeply democratic matter.

While the European and international public opinion has started to perceive the Catalan issue as a European affair, the main leaders of EU member states and their armada all seem to concentrate their efforts into reinforcing the concept of territorial integrity. They refuse to recognize Catalonia as a political subject. On the other hand, the peaceful Catalan independence movement is increasingly supported by those pro-Europe leaders and activists who strive for a genuinely federal Europe, that is to say, the old European dream where deepening democracy involves progressing towards European institutions that directly represent European citizens, thus moving beyond the strict and often partisan interests of member states. A humanist European project where the distribution of power starts at the most local levels, specifically around towns and cities. A European project that promotes federalism as a social behavior and not as a simple state structure. Federalism, shared sovereignty, cannot be understood without the principle of peace acting as its cornerstone. It is actually the indispensable cohesion factor that allows us to develop healthy and fruitful relations. Similarly, the right to self-determination is a precondition to any kind of federation. A federation (or confederation for that matter) cannot truly exist if it does not occur between equals and if it fails to respect freedom of association. Union by force, sooner or later, is destined to fail.

Without a doubt, Catalonia is a European and pro-Europe nation where the federalist spirit is very present. On 1 October 2017, despite having been brutally attacked by Spanish police, Catalan citizens have clearly earned the right to become an independent State in the form of a Republic in order to rule themselves and to have their own voice in Europe’s construction. Does that mean shared sovereignty? Of course! But with European institutions and without being forcefully subordinated to Spanish nationalism. Moreover, Catalonia’s economy is very diversified, attractive and perfectly viable. The dynamic growth of Catalonia’s economy is crystal-clear. In 2015, Catalan GDP grew by 3.4%, well above countries like Germany (1.7%) and France (1.2%) or Italy (0.8%). Exports grew by 6.1% (10% in the high-tech sector) and foreign direct investment increased by 58% (11% in Spain), which shows a high level of confidence among international investors towards Catalonia. And this is all thanks to the entrepreneurial spirit and the culture of hard work that is so well-rooted among the country’s various economic agents. Europe is Catalonia’s natural market. It always has been and always will be. Therefore, Catalonia’s contribution to the European project will always be positive in every way. And it is a fair deal that Catalan citizens be able to manage their own resources, with the aim of being fully able to reflect benefits in the well-being and progress of its population. In short, European institutions may choose to isolate Catalonia for a short period of time. However, it is clear that Catalonia will never let Europe down.

Anuncis

La Catalogne, une affaire européenne

Un des arguments les plus courants parmi les détracteurs de l’indépendance de la Catalogne, mais également ceux qui s’opposent à l’exercice du droit à l’autodétermination du peuple catalan, est que l’éventuelle République Catalane serait exclue de l’Union Européenne. Cette question a été longuement débattue par différents experts européens et la seule conclusion qu’on peut émettre à ce stade est que l’histoire des processus d’intégration confirme que le pragmatisme et le principe démocratique a toujours fini par s’imposer. Mais ce n’est pas la question que je souhaite traiter aujourd’hui. Alors que le gouvernement espagnol vient d’activer l’article 155 de la Constitution (impliquant la suspension de la prétendue autonomie catalane) et après avoir constaté le refus catégorique de toute forme de médiation internationale de la part du pouvoir espagnol et des institutions européennes, le Président de la Commission Européenne Jean-Claude Juncker, a clairement exprimé sa crainte vis-à-vis de l’effet domino que l’indépendance de la Catalogne pourrait engendrer. Le message est clair : l’Union Européenne, comprise comme un club d’États, est en danger. En effet, nous l’avons tous vu avec la mauvaise gestion de la soi-disant crise des réfugiés. Dans ce sens, le désaccord et les violations constantes des États membres ont mis en évidence la faiblesse de cette union qui ne cesse de bafouer les droits de l’homme en toute impunité alors qu’elle est censée les défendre selon ses principes fondateurs. Rappelons que le gouvernement et le parlement catalans, soutenus par la société civile, ont clairement exprimé leur engagement envers l’acceuil des personnes fuyant la guerre.

Allons droit au but. Le projet européen actuel est né de la volonté commune de reconstruire une Europe ruinée après la guerre la plus meurtrière de l’histoire de l’humanité, laquelle fut provoquée — ne l’oublions pas — par la montée au pouvoir de régimes fascistes. Il convient également de rappeler que la raison principale de cette union est l’intégration économique, notamment à travers la création de la Communauté européenne du charbon et de l’acier (CECA) en 1951. La valeur de la paix a toujours été l’autre grand vecteur de cette alliance d’États-nations européens alors que le monde était polarisé sous les effets de la Guerre froide. Nul ne doute que, malgré les différents rythmes au sein de ses États membres, ce projet a vécu un progrès remarquable en termes de droits démocratiques et de coexistence. Mais aujourd’hui encore, le choc des souverainetés des États-nations — un modèle d’État clairement en crise — reste un des points faibles du projet commun de l’Europe. Nous l’avons constaté dans la gestion de la crise économique et de celle des réfugiés, et nous le voyons maintenant avec le manque de volonté d’agir en tant que médiateurs entre les gouvernements espagnol et catalan dans une affaire foncièrement démocratique.

Alors que l’opinion publique européenne et internationale perçoit déjà la question catalane comme une affaire européenne, les mandataires des États membres et leur armada ne cessent d’unir leurs efforts pour protéger la notion de l’intégrité territoriale. Ils ne souhaitent reconnaître sous aucun prétexte la Catalogne comme une entité politique. En revanche, le processus d’indépendance catalan suscite de plus en plus de sympathie parmi les courants européistes qui luttent pour une Europe véritablement fédérale, autrement dit, ce vieux rêve européen où l’approfondissement démocratique implique une avancée vers des institutions européennes représentant directement les citoyens et qui vont au-delà des intérêts stricts des structures « étatiquo-nationales ». Une Europe humaniste où la répartition du pouvoir prendrait racine au niveau local, concrétement autour de ses communes et de ses villes. Une Europe qui promouvoit le concept fédéral entendu comme étant un comportement social et non une simple structure étatique. Lorsque nous parlons de fédéralisme et de souverainetés partagées, il ne faut pas oublier que la paix en est la pierre angulaire. C’est bel et bien le facteur de cohésion le plus important pour développer des relations saines et fructueuses. Il en est de même du droit à l’autodétermination qui, sans aucun doute, est une condition préalable à tout type de fédération. Une fédération (ou une confédération) n’en n’est pas une si elle ne se produit pas entre égaux et si elle ne repose pas sur la liberté d’appartenance ou d’association. L’union par la force est toujours vouée à l’échec.

La Catalogne est sans aucun doute une nation européenne et européiste où l’esprit fédéraliste est très présent. Le 1er octobre 2017, sous les coups de matraque de la police espagnole, les citoyens catalans ont clairement gagné le droit de se constituer en un État indépendant sous forme d’une république, de se gouverner et d’avoir une voix directe dans la construction européenne. Une souveraineté donc partagée ? Bien sûr ! Mais avec les institutions européennes et non pas en étant subordonné au nationalisme espagnol. D’autre part, il convient de souligner que l’économie de la Catalogne est diversifiée, attractive et parfaitement viable. La tendance expansive de l’économie catalane est très claire : en 2015, le PIB catalan a connu une croissance de 3,4%, dépassant ainsi celle de pays comme l’Allemagne (1,7%), la France (1,2%) ou l’Italie (0,8%). Les exportations ont augmenté de 6,1 % (10 % en ce qui concerne la haute technologie) et les investissements directs étrangers ont augmenté de 58 % (11 % en Espagne), ce qui prouve la grande confiance des investisseurs internationaux envers l’économie catalane. Et tout cela est du à l’esprit entrepreneur et à la culture de l’effort si bien enracinés chez les agents économiques du pays. L’Europe est un marché naturel pour la Catalogne. Il l’a toujours été et le sera toujours. Par conséquent, la contribution catalane au projet européen sera forcément positive dans tous les sens. Et il est juste que les citoyens catalans puissent gérer leurs propres ressources, dans le but de répercuter les bénéfices sur le bien-être et le progrès de l’ensemble de la population. En fin de compte, les institutions européennes peuvent décider d’isoler la Catalogne pendant une courte période. Mais il faut savoir que la Catalogne n’abandonnera jamais l’Europe.

La República serà sempre nostra

No fa ni una setmana que, entre cops de porra i pilotes de goma, vam votar i vam guanyar. Vam tornar a demostrar que som un país on impera la intel·ligència col·lectiva, la solidaritat, la resistència pacífica i la defensa aferrissada d’allò més preuat en una democràcia: el dret a vot i la llibertat d’expressió. L’1 d’octubre vam donar una lliçó al món. I malgrat el profund dolor causat, el 3 d’octubre vam sortir de nou per omplir les places i els carrers, tallar carreteres i autopistes i aturar el país durant un dia. A Girona, vam viure la manifestació més multitudinària de la història de la ciutat. Rius de gent, famílies, jovent, gent de totes les parles i procedències, tots units per la democràcia i la pau. Estelades i banderes espanyoles l’una al costat de l’altra. Hem pogut visualitzar com les nostres diferències són una riquesa. I hem d’estar molt orgullosos de tot això. Perquè, en definitiva, els carrers seran sempre nostres.

Així doncs, somrieu, perquè ens hem guanyat el dret a construir una nova república independent, democràtica, social i de dret. Aquest és el comprimís adquirit pel Govern i el Parlament de Catalunya, que tenen l’obligació de complir les lleis aprovades per la mateixa cambra. No hi ha marxa enrere possible. Les implicacions de la victòria del ‘Sí’ eren molt clares. Per consegüent, el debat no és si cal fer una DUI o no, sinó de quina manera es fa la proclamació de la República –altrament dit una declaració d’independència– que suposa l’entrada en vigor de la llei de transitorietat jurídica i l’inici del procés constituent on els ciutadans de Catalunya, legítimament, haurem de donar forma a aquesta República. No ens trobem en cap cas en una situació d’unilateralitat com alguns ens volen vendre. Al contrari, tot això està legitimat a les urnes pels mateixos ciutadans.

Ningú va dir que seria fàcil. La bel·ligerància de l’Estat, amb l’inestimable ajut dels partits còmplices de la repressió, creix amb cada passa endavant que fem. Ja sabem com se les gasta. Però ja no ens fa por. Cada vegada despertem més simpatia dins de l’opinió pública internacional. Òbviament, també despertem detractors perquè els Estats tenen per consigna protegir-se entre ells. I ho hem pogut comprovar al ple del Parlament europeu que, a parer meu, ens ha demostrat fins a quin punt Europa té una crisi de valors. En el fons, saben que a llarg termini la República de Catalunya podria ser la fi de l’Europa “Club d’Estats” i el principi de l’Europa federal, moderna i humanista. D’això es protegeixen. Nosaltres necessitem com l’aigua un Estat que ens protegeixi enlloc de colpejar-nos. I aquest Estat només pot ser el que nosaltres hem decidit crear.

Naturalment, la tensió dels darrers dies ens afecta a tots. Són hores decisives i tot avança a una velocitat vertiginosa. Malgrat la campanya de la por permanent, hem de mantenir la serenitat i la calma. És evident que hi haurà, tard o d’hora, mediació i diàleg. Tothom hi té interès, tant els agents econòmics com els agents socials. Catalunya sempre ha tingut la mà estesa en aquest sentit. La cultura de la pau ve de lluny i està profundament ancorada en la nostra manera de fer. I qui diu manera de fer diu manera de governar-nos. Ara bé, la mediació no pot ser un mecanisme –i encara menys una excusa– per frenar la proclamació de la República. Qualsevol marc de mediació o diàleg s’ha de desenvolupar entre dos subjectes polítics iguals davant del dret internacional. Ens hem guanyat aquest dret i, pesi a qui pesi, no hi renunciarem.

Publicat a El Món el 07/10/2017

Porres contra vots

No, no eren pas els de Blanquerna aquesta vegada. Però per la seva actitud, s’hi assemblaven prou. Després de que centenars de ciutadans d’arreu del país es van concentrar per defensar els col·legis electorals, alguns fent-hi nit, els piolins amb cascos i uniformes blaus, assistits manu militari per la Guàrdia Civil, van decidir carregar amb tota la ràbia i brutalitat contra una gent que resistia pacíficament en defensa del dret a votar. Cops de porra sense miraments, intimidacions de tota mena, urnes i paperetes segrestades, atacs informàtics, vidres trencats, portes destrossades, bales de goma prohibides, trets a l’aire, gent de totes les edats sagnant… Tanmateix, les meses han estat en marxa i el degoteig de votants va ser constant.

Mentrestant, el Delegat del Govern espanyol Enric Millo compareixia per justificar -amb tota la misèria que requereix tal moment- aquesta repressió brutal. És més: no ha tingut cap escrúpol en assenyalar el Govern català com a responsable. Paraules textuals: “Nos habéis obligado a hacer lo que no queriamos”. La típica frase del maltractador. La Soraya, des de La Moncloa, aplaudia les forces de la repressió. Si, aquesta ha estat la resposta d’un Estat membre de la Unió Europea davant d’una convocatòria profundament democràtica. Una resposta del segle XV a una aspiració democràtica del segle XXI. Han ordenat tota aquesta violència estatal contra el que deien que era un pícnic! Han pagat el preu més alt que es podia pagar per la defensa de la unitat d’Espanya, creuant totes línies vermelles possibles i imaginables. Porres contra vots. L’Estat s’ha despullat del tot i li hem vist la veritable cara. Res tornarà a ser igual. Mai més.

Tot i que les institucions europees segueixen mantenint el seu silenci habitual, les condemnes contundents expressades per part de diverses personalitats europees i mundials no deixen de ser molt rellevants. Des del Primer Ministre de Bèlgica i la Merkel fins a l’escriptora J.K.Rowling, unionista declarada, han fet pública la seva repugna per la brutalitat policial. El mon ens mira, cert. Però tot està a les nostres mans. Ja vindrà l’ajuda quan toca. No estem sols. De fet, no estarem mai sols mentre seguim recolzant-nos els uns als altres com hem fet aquests dies. No hem fet ni fem res malfet. El món sencer ha vist qui eren la gent pacífica i qui eren els violents. Després d’aquesta intervenció policial del tot injustificada i injustificable, qui ha deixat de ser un interlocutor vàlid és el Govern d’Espanya.

Malgrat la tempesta, la democràcia no s’ha aturat. La gent ha seguit acudint pacíficament a les urnes i protegint els punts de votació. He vist gent organitzant-se per deixar votar primer els més grans i les dones embarassades. Avis i àvies votant entre llàgrimes. Aplaudiments a cada vot depositat. Joves fent pinya. Pagesos fent servir els seus tractors com a baluards. Bombers fent cadenes humanes. Mossos encarant-se a la Guàrdia Civil per protegir a ciutadans indefensos. Un ciutadà abraçant un mosso. Mossos plorant. Persones agredides al mati que tornen a votar a la tarda. Malgrat la seva violència, hem mantingut aquella actitud exemplar que ha caracteritzat tantes i tantes vegades la societat civil catalana. No caiguem en la provocació. No oblideu mai que la força de la gent és imparable. Per molts intents de rentar-se les mans, la passivitat dels còmplices davant dels fets d’avui els perseguirà tota la seva vida. Ens en sortirem.

Publicat a El Món l’1/10/2017

La Revolució Catalana

El 20 de setembre del 2017 serà una data que els ciutadans de Catalunya no oblidarem mai. Serà recordada com el dia en què l’Estat espanyol, de la mà de la Guàrdia Civil -defensors incondicionals de la indivisible pàtria espanyola- va detenir de forma indeguda i arbitrària una vintena de servidors públics del Govern de Catalunya, en el marc d’una macrooperació insòlita contra el referèndum de l’1 d’octubre. Si bé el fons de les detencions és clarament rebutjable, per no dir insostenible, les formes ho van ser encara més en alguns casos. Una d’aquestes servidores públiques ha estat detinguda mentre deixava els seus fills a l’escola. Un altre servidor públic va ser detingut al mig d’una autopista mentre es desplaçava cap a la feina, com si es tractés d’una pel·lícula de Martin Scorsese. Gent que no han comès cap delicte. Gent innocent. Gent que treballa per complir amb un compromís adquirit a les urnes, mandatats pel Parlament i el Govern de Catalunya.

Davant d’aquesta actitud repressiva de l’Estat espanyol, la resposta del carrer ha sigut, una vegada més, exemplar. Pacíficament, cívicament i determinadament, milers i milers de ciutadans s’han concentrat davant de les institucions assetjades, i també davant dels seus ajuntaments, per expressar el seu suport a totes les persones afectades, per exigir l’alliberament immediat dels detinguts i per reiterar que la democràcia és imbatible. Que el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir lliurement el seu futur és irrenunciable i imminent. Fins i tot gent contrària a la independència -cosa perfectament legítima- es van sumar a les concentracions espontànies. Perquè, en definitiva, el que està en joc més enllà de la nostra independència és la pròpia democràcia. Ni estem abduïts, ni tenim odi, ni busquem la confrontació. Som gent normal que ha decidit no quedar-se al sofà de casa mentre es vulneren els nostres drets fonamentals.

Som la gent que, quan toquen injustament un dels nostres conciutadans, pensi el que pensi, vingui d’on vingui, parli la llengua que parli, ens multipliquem i sortim a defensar-lo. Som la gent que no cau en les provocacions d’un estat policial. Som la gent que regala clavells i canta mentre resisteix pacíficament davant de la repressió. Som la gent que ha dit prou al pal i la pastanaga. Som la gent que no deixarà cap dels seus alcaldes i alcaldesses sols per posar les urnes. Som la gent que reobra webs quan ens les tanquen. Som la gent que no té por. Som els dignes estibadors que decideixen lliurement no col·laborar amb la repressió. Som la gent que no nega la veu als altres. Som la gent que sap escoltar i actuar en conseqüència. Som la gent serena i ferma en les nostres conviccions. Som la gent que no intenta justificar una repressió injustificable. Som la gent disposada a expulsar el règim del 78 per la via de les urnes. Som la gent que construeix enlloc de destruir. Som la gent que busca solucions per cada obstacle.

L’1 d’octubre és el dia D de la Revolució Catalana. Segurament seguiran reprimint-nos amb totes les eines que les clavegueres tenen al seu abast. Ens intentaran fer la vida impossible de mil maneres. Ens voldran atemorir fins l’últim instant amb l’únic objectiu de fer-nos desistir del nostre dret a votar. Però no podran. No podran perquè es trobaran al davant tota aquella gent que defensem les nostres llibertats fonamentals. I no oblidem. Avui, els perseguits som nosaltres, però demà seran uns altres. I nosaltres sempre farem costat als demòcrates. Ara que sabeu on cal anar l’1 d’octubre: a les urnes, catalans!

Publicat a El Món el 24/09/2017

L’hora del carrer

Aquests últims dies, hem pogut observar de manera molt gràfica com l’oposició ha volgut transformar el Parlament de Catalunya en un teatre rocambolesc per esquivar el debat polític de fons: el dret fonamental a l’autodeterminació dels ciutadans de Catalunya. Des del filibusterismepremeditat del PP, PSC i C’s fins a les intervencions àcides d’un comunista aplaudit pels defensors del règim del 78 dempeus. S’ha vist clarament qui estava fent tot el possible perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar lliurement en el referèndum de l’1 d’octubre, i qui estava fent tot el possible per impedir-ho. El referèndum ha tret caretes i ha deixat a tothom ben retratat.

La reacció del Govern espanyol i dels aparells del seu Estat ha sigut la que esperàvem: la via de la querella i de la persecució política, ampliada aquesta vegada a batlles, directors de mitjans públics i privats, i fins i tot voluntaris. Aquesta reacció obeeix a una màxima constant del nacionalisme espanyol i del jacobinisme que creu cegament que la unitat d’Espanya està per sobre de tot, inclús l’estat de dret. I si algú creu que aquesta actitud inquisitorial afluixarà, que s’ho repensi ràpidament. Per aquells que estan disposats a fer tot el que calgui per impedir que els ciutadans de Catalunya es puguin pronunciar lliurement sobre la independència, el joc brut no té ni tindrà límits. Des de llançar símils nazis fins a fabricar proves o relacionar terrorisme amb independentisme, a la campanya de la por es suma la barroera demonització dels partidaris de la independència. Davant d’això, no hi ha millor resposta que una actitud serena, cívica i pacífica.

Recapitulem. L’1 d’octubre, els ciutadans de Catalunya i d’Aran estan convocats a les urnes per respondre a una pregunta molt clara: vol que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república? Les opcions també són molt clares: “Sí” o “No”. Dues opcions perfectament legítimes, com ho és també l’abstenció. La diferència amb el 9-N és rotunda perquè es tracta d’un referèndum vinculant. El “Sí” implica la construcció d’una República de Catalunya sota una nova legalitat catalana, mentre que el “No” implica la convocatòria immediata d’eleccions autonòmiques. És tan senzill com això. Tothom serà lliure de defensar la seva posició, sense haver de trepitjar els drets dels uns o dels altres. D’això va la democràcia.

De fet, els ciutadans catalans residents a l’estranger ja han començat a votar. Això no té aturador si no és la intervenció física de les urnes que, si es dugués a terme, tindria conseqüències immediates per l’Estat espanyol. Tenim al davant un estat demofòbic que, en nivell 4 d’alerta terrorista, es dedica a enviar la Guardia Civil a escorcollar una impremta a Constantí, a registrar la redacció d’un setmanari a Valls, i ja veurem on més entren les properes hores i dies, en cerca de “paperetes i urnes de destrucció massiva”. Tanmateix, més de 850 municipis catalans ja han notificat a la Generalitat que obriran els col·legis electorals l’1 d’octubre, a pesar de les amenaces del corromput Tribunal Constitucional. A hores d’ara, més de 23.000 voluntaris –per cert, molts d’ells funcionaris– s’han registrat per col·laborar amb el referèndum. Tot en menys de 48h. I tristament, sembla ser que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, malgrat haver promès rotundament que “s’enfrontaria amb qui calgués” perquè els ciutadans poguessin exercir el dret a l’autodeterminació, ha decidit claudicar davant de l’advertència del TC.

En qualsevol cas, abans de l’1 d’octubre, tenim la oportunitat de demostrar novament quina mena de país som. Tenim novament la oportunitat de demostrar al món que estem preparats per exercir lliurement el nostre dret a l’autodeterminació. Tenim novament la oportunitat d’evidenciar la riquíssima diversitat que caracteritza aquest país. Tenim novament la oportunitat de demostrar que som demòcrates que respecten els drets de la gent del “Sí” i de la gent del “No”. Tenim novament la oportunitat de mirar-nos als ulls, sense por, i dir-nos que hem trencat el règim del 78 i que som nosaltres, i no pas cap tribunal, qui decidirà el futur d’aquest país. Tenim novament la oportunitat de manifestar el nostre civisme, el nostre pacifisme i el nostre compromís amb els drets humans. En definitiva, tenim la oportunitat d’explicar als demòcrates d’arreu que volem construir una República de dones i homes lliures.

Publicat a El Món el 09/09/2017

Les arrels de l’odi

Ara que les coses es van normalitzant a poc a poc després de la desgràcia, m’agradaria compartir algunes reflexions que considero importants sobre la paraula jihad. En un context religiós, aquest terme alcorànic es refereix a l’esforç individual o col·lectiu que fa un musulmà per millorar la seva conducta, com bé ho defineix el Diccionari de la llengua catalana. En el llenguatge àrab corrent, la traducció de la paraula seria “realització d’un esforç”. La interpretació malèfica de la paraula, que s’ha acabat convertint en la segona definició en molts diccionaris occidentals, fa referència a una “guerra santa contra els infidels”, fet que entra en clara contradicció amb els valors morals que difon l’Alcorà. Fixeu-vos que aquesta interpretació perniciosa és la que s’imposa a l’esfera popular, a causa de l’ús massiu de la paraula jihad -i altres paraules derivades- en contextos bèl·lics per part de la immensa majoria dels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals.

El fet és que s’ha donat per bona una interpretació errònia i molt allunyada del concepte original, i això ens hauria de fer reflexionar molt com a societat defensora dels valors del progrés i de la pau. Que jo sàpiga, el concepte d’esforç no té d’entrada cap connotació negativa, ans al contrari. Tot depèn, però, d’on i a què es destinen els esforços. Així doncs, podríem començar per destinar energies a dissociar la connotació terrorista d’un concepte tan bonic i vital com és l’esforç. Perquè quan no ho fem, quan insistim a donar per vàlida la usurpació d’un concepte tan humà com és l’esforç per una definició bèl·lica i ancorada en temps medievals -de quan els conflictes es resolien amb sabres i espases en lloc de paraules i diàleg-, estem cedint terreny a aquells que volen imposar el relat de la por i de l’obscurantisme.

El febrer passat, l’IEMed i la Fundació Ahmed Tlili per a la Cultura Democràtica, de Tunísia, em van convidar a una sessió de treball titulada Discurs religiós i cultura democràtica,que va reunir al voltant d’una mateixa taula representants d’institucions i entitats catalanes, tunisianes i sueques per determinar quins són els mecanismes que tenim a l’abast per difondre un discurs a les mesquites que sigui obert i tolerant, lliure d’influències externes alienes a la cultura religiosa del país nord-africà, com per exemple el salafisme o el wahhabisme. Un dels ponents era un representant sindical dels imams tunisians que reclamava millorar la regulació sindical d’aquesta figura religiosa per adaptar-la als nous temps, ja que durant els primers anys posteriors a la revolució, l’estat tunisià va perdre el control que tenia sobre les mesquites, que van ser objecte d’ingerències greus per part de poderosos règims com el de Qatar o el de l’Aràbia Saudita.

L’objectiu dels fonamentalistes de tota mena és atacar els valors bàsics de la democràcia, del progrés i de la llibertat

En efecte, ja des de l’època de Bourguiba, la figura de l’imam a Tunísia és regulada per l’estat. Reben una contraprestació en funció de la seva dedicació a l’activitat, però també una formació ètica per assegurar la transmissió d’un islam modern i compatible amb els valors republicans, una iniciativa que la República Francesa ha estat experimentant fa relativament poc. Era la fórmula desenvolupada per l’estat per tenir un cert control sobre les mesquites i per lluitar contra qualsevol mena d’extremisme. Però entre el 2012 i el 2014, en plena transició democràtica, aquest control es va perdre i moltes mesquites -i altres llocs de culte- van passar a mans de predicadors totalment desconeguts, sense cap tipus de formació, i molt propers a les ideologies salafistes i wahhabites cultivades al Pròxim Orient. Personatges tèrbols com Wajdi Ghanim, un conegut predicador extremista egipci, es passejaven tranquil·lament per les places tunisianes fent crides a matar infidels.

De fet, pocs dies després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, aquest mateix personatge ha insultat públicament els ciutadans tunisians i el president de la República a través del seu canal de YouTube, tractant-los d’infidels per la seva ferma voluntat de tirar endavant diverses iniciatives legislatives que reforçarien encara més la igualtat entre homes i dones al país magribí. I aquest és el quid de la qüestió. L’objectiu dels fonamentalistes de tota mena és atacar els valors bàsics de la democràcia, del progrés i de la llibertat. A tot arreu. Sigui a Tunis, a Charlottesville, a Barcelona o a Cambrils. I estan disposats a tot. Els Younes Abouyaaqoub només són peons. Els cavalls, les torres, el rei i la reina són uns altres. Gent molt més influent, que segurament poden actuar en qualsevol lloc del món. Règims sencers. Gent que vol mantenir el poble en l’absoluta ignorància. Perquè la violència i l’odi no són conceptes innats. S’ensenyen i es cultiven.

El terrorisme és una amenaça global que no entén de religions. És l’expressió covarda d’aquells que malviuen de l’opressió i de la manipulació. Abdelbaki es Satty, eximam de Ripoll, no hi havia de fer res, en una mesquita, ni a Ripoll ni enlloc. Entre altres coses perquè era un delinqüent condemnat per tràfic de drogues, del qual la policia belga ja sospitava per les seves relacions amb grups radicals.

Catalunya ha de desenvolupar i reforçar els seus propis mecanismes per evitar que el fonamentalisme pugui infiltrar-se en qualsevol lloc de culte del país. En aquest sentit, els Mossos han fet -i segueixen fent- una feina impecable, malgrat els nombrosos entrebancs interposats pel govern espanyol, que el mateix delegat del govern espanyol ha reconegut públicament. I no només és important la tasca policial, sinó també els programes de prevenció i detecció implantats als instituts, la feina ingent de nombroses entitats no governamentals que obren diàriament per combatre les desigualtats i tantes altres accions que es duen a terme en aquesta línia. Cal que seguim treballant tots junts contra el terror, l’odi i la por. Seguim demostrant que som, a les verdes i a les madures, un sol poble!

Publicat al Diara Ara el 23/08/2017

La dignitat no té preu

Ja hi tornen amb les amenaces. Una altra vegada amb l’anomenat «FLA», que bàsicament són els diners dels propis contribuents catalans pels quals, incomprensiblement, paguem interessos per poder-ne disposar. Us adoneu de la gran burla que representa tot això? Ens amenacen amb el nostre propi esforç fiscal, tot perquè hem decidit que el futur de Catalunya el decidiran els seus ciutadans i no el govern espanyol de torn. Això ho fa el mateix govern espanyol que utilitza les institucions públiques i la policia en benefici propi, per espiar, coaccionar, intimidar adversaris polítics i fabricar proves falses per intentar esborrar-los del mapa polític.

Aquesta setmana, el reportatge Las cloacas de interior, que cap mitjà del poder madrileny ha volgut emetre, ha posat en evidència el que molts ja sabíem: formem part d’un Estat podrit. Un Estat en estat de descomposició. Un Estat amb tics neofranquistes. Un Estat que ha fet de la mentida la seva columna vertebral. En definitiva, un Estat sense garanties el qual, no tingueu cap dubte, seguirà incrementant el seu grau de bel·ligerància a mesura que ens apropem a l’1-O. Aquestes amenaces no ens han de fer gens de por. Ans al contrari. Cada amenaça ha de ser una raó més per anar a depositar la papereta a l’urna l’1 d’octubre. I ho farem precisament per alliberar-nos d’aquestes clavegueres.

Ens diuen que els funcionaris no cobraran si no disposem dels diners del FLA. Mentida. Les nòmines dels funcionaris es paguen amb la tresoreria pròpia. Ens volen confondre. Estan intentant crear un clima de por per intentar sabotejar el referèndum. I ho fan perquè no tenen cap argument mínimament potable per defensar la seva postura. L’únic recurs que tenen és l’autoritarisme. El que trobo més trist és que tot això està passant amb el silenci còmplice d’aquells que diuen defensar l'”autogovern” de Catalunya. En els vuit anys que porto a Catalunya, no he sentit mai cap argument vàlid dels qui defensen la dependència de Catalunya a l’Estat espanyol. Deu ser perquè no n’hi ha cap.

Dit això, de debò algú creu que hem de rebre lliçons i amenaces d’un govern que s’ha polit el Fons de Reserva de les Pensions? De debò que hem de rebre lliçons sobre com gestionar la nostra economia d’un Estat que ha fet fallida més de 25 vegades al llarg de la història i que utilitza els diners del corredor mediterrani pel corredor central o l’AVE a Barajas? De debò que hem de rebre lliçons de democràcia d’un Estat que persegueix a càrrecs polítics per haver permès una votació o que empresona artistes per fer ús de la llibertat d’expressió? De debò que hem de rebre lliçons ètiques de govern d’un Estat que juga amb la seguretat dels ciutadans i viola la sobirania d’altres Estats? De debò que algú es pensa que la dignitat dels ciutadans de Catalunya té un preu?

No cal que respongueu ara. Penseu-hi. Reflexioneu. Debateu. Llegiu. Escolteu. I, sobretot, siguem tots conscients del que tenim entre mans l’1 d’octubre. I arribat el dia, expressem-nos decididament i pacíficament, sabent que la nostra decisió serà vinculant. Ningú, de cap manera, pot negar als catalans i les catalanes el dret a decidir el seu futur. Mai. Davant de qualsevol amenaça, hem de respondre amb serenor, fermesa i convicció. No deixem que ningú ens robi mai més la nostra dignitat.

Publicat a El Món el 22/07/2017

Garanties

Qui vol fer alguna cosa cerca un estri, i qui no, una excusa. Aquest proverbi resumeix perfectament l’actualitat política d’aquesta última setmana, per no dir dels últims mesos. En efecte, la Llei del referèndum d’autodeterminació fou presentada pels grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP en un acte que escenificava la determinació -de la majoria parlamentària i del Govern de Catalunya-, de celebrar el referèndum amb totes les garanties i més. Però sembla ser que els qui més reclamaven garanties no els hi interessava gaire escoltar-les. Aquesta visió en túnel dels principals dirigents comuns, obstinats amb l’objectiu de fer fora la dreta, posa en evidència la seva estratègia merament partidista i molt allunyada de la demanda majoritària dels ciutadans de Catalunya. A l’hora de la veritat, la cúpula dels Comuns està fent costat als qui neguen i intenten sabotejar el dret dels catalans a decidir lliurement el seu futur polític.

Aquells que, en el seu dia, deien textualment que eren “la garantia absoluta de que arribaran fins on calgui per enfrontar-se a l’Estat espanyol, a la Unió Europea i a qui calgui perquè puguem exercir el dret a decidir per aconseguir el màxim de sobirania possible”, ara, diuen que només donaran suport al referèndum de l’1 d’octubre en tant que mobilització, donant per fet que serà un nou 9-N, tot ignorant el caràcter explícitament vinculant de la votació. Excuses i més excuses. Sempre intentant defugir la responsabilitat que requereixen els moments d’alta transcendència. En resum, estan a favor del dret a decidir, però sense decidir. La força clarificadora del referèndum resulta tant demolidora com sana.

I per acabar de reblar el clau, l’amo, Pablo Iglesias, després de prostituir el referèndum tantes i tantes vegades amb el fidel vassall Xavier Domènech, ha fet una crida a no votar l’1 d’octubre. Ja hi som tots, i a cara descoberta. A partir d’aquí, s’acaben els matisos. O estàs al costat de la democràcia i del dret al vot, o estàs al costat dels qui el boicotegen i el combaten. En qualsevol cas, seran els ciutadans de Catalunya que parlaran lliurement a les urnes, i això és senzillament imparable. Ningú té cap dret a obligar els ciutadans de Catalunya a renunciar al seu dret fonamental al vot. Ni Lluis Rabell, ni Joan Coscubiela, ni Ada Colau, ni Miquel Iceta, ni Pablo Iglesias, ni Mariano Rajoy, ni Pedro Sánchez, ni el corromput Tribunal Constitucional. Ningú.

La garantia més important del referèndum és que hi hauran paperetes del i paperetes del No. Totes dues opcions són igual de legítimes. Qui no vulgui que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República tindrà l’oportunitat d’expressar aquest posicionament de manera inequívoca. I els qui volem que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República, també. Se’n diu exercir la democràcia. Vull pensar que els votants -o ex-votants- dels Comuns seran infinitament més intel·ligents, lliures i desobedients que no pas alguns dirigents d’aquesta formació.

Dit això, els qui som partidaris de la independència hem de centrar-nos en defensar els nostres posicionaments amb arguments i debats de primer nivell. Hem de demostrar que estem preparats per bastir un país nou, net i radicalment diferent al sistema actual. Un país que garanteixi, a tothom, els drets i oportunitats per decidir el seu futur.

Publicat a El Món el 08/07/2017

Els fruits del treball

Los autónomos salen a jugar el partido perdiendo 2-0. Hay que ponérselo fácil y no ser un palo en la rueda”. Paraules textuals del demagog suprem Albert Rivera al Teatre Goya de Madrid en plena campanya per La Moncloa el 2015. No podia haver triat millor escenari per desplegar la seva comèdia. Aquesta setmana, el Congreso de los Diputados, amb els vots del PP y de C’s, ha aprovat, entre altres mesures, una pujada del 3% de la quota d’autònoms que serà efectiva a partir de l’1 de juliol. Això vol dir que els autònoms sotmesos a l’Estat espanyol hauran de pagar en total uns 96 € anuals més en concepte de quotes mensuals de la Seguretat Social. Res de nou, segueix la dinàmica de maltractar els autoocupats.

Segons les dades del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), els autònoms representen un 17,2% de l’ocupació total a Catalunya. És el percentatge més alt respecte a la població activa de totes les comunitats autònomes de l’Estat espanyol. És més: el pes dels autònoms a Catalunya es troba per sobre del que representa el col·lectiu en el conjunt d’Europa i de la zona euro. Més del 70% de les persones que treballen per compte propi no tenen assalariats a càrrec. És a dir que la gran majoria dels autònoms depenen íntegrament d’ells mateixos. Cotitzacions altíssimes per unes contrapartides socials derisòries: aquesta és la recepta dels successius governs espanyols.

Amb aquestes dades sobre la taula, hauríem de començar a reflexionar seriosament sobre la situació futura d’aquest col·lectiu en el marc de la constitució de la República de Catalunya. Quin model hauria de regir aquesta figura professional? Volem seguir amb un model destructiu, poc atractiu i esgotador o volem implementar un model més just, més atractiu, més eficaç i més sostenible? Jo apostaria clarament per la segona opció. En efecte, l’autoocupació és una de les figures més importants de la creació i de la innovació. És sovint un trampolí que permet créixer i generar més ocupació -directa o indirecta. Però també és la figura professional dels qui estimen el seu ofici i valoren el fruit del seu treball.

A França, però també a molts altres països europeus i avançats, la cotització social i fiscal depenen dels ingressos (actualment entre el 14,10% i el 24,70% dels ingressos totals, segons l’activitat). Res de quotes fixes i arbitràries. Potser no és un model perfecte, però és infinitament més just, més encoratjador i més sostenible que l’actual que patim. De models, n’hi ha molts. Per tant el que hauríem de fer és elaborar-ne un que respongui a la realitat del nostre país i a les diverses particularitats dels treballadors autònoms, tenint en compte la diversitat de les seves activitats i les contrapartides socials que deriven del pagament d’impostos. Aquest pot ser un debat tan interessant com important en el marc de la campanya del Sí, i m’atreveixo a dir, una de les nombroses claus de la victòria. 

Publicat a El Món el 24/06/2017