La Revolució Catalana

El 20 de setembre del 2017 serà una data que els ciutadans de Catalunya no oblidarem mai. Serà recordada com el dia en què l’Estat espanyol, de la mà de la Guàrdia Civil -defensors incondicionals de la indivisible pàtria espanyola- va detenir de forma indeguda i arbitrària una vintena de servidors públics del Govern de Catalunya, en el marc d’una macrooperació insòlita contra el referèndum de l’1 d’octubre. Si bé el fons de les detencions és clarament rebutjable, per no dir insostenible, les formes ho van ser encara més en alguns casos. Una d’aquestes servidores públiques ha estat detinguda mentre deixava els seus fills a l’escola. Un altre servidor públic va ser detingut al mig d’una autopista mentre es desplaçava cap a la feina, com si es tractés d’una pel·lícula de Martin Scorsese. Gent que no han comès cap delicte. Gent innocent. Gent que treballa per complir amb un compromís adquirit a les urnes, mandatats pel Parlament i el Govern de Catalunya.

Davant d’aquesta actitud repressiva de l’Estat espanyol, la resposta del carrer ha sigut, una vegada més, exemplar. Pacíficament, cívicament i determinadament, milers i milers de ciutadans s’han concentrat davant de les institucions assetjades, i també davant dels seus ajuntaments, per expressar el seu suport a totes les persones afectades, per exigir l’alliberament immediat dels detinguts i per reiterar que la democràcia és imbatible. Que el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir lliurement el seu futur és irrenunciable i imminent. Fins i tot gent contrària a la independència -cosa perfectament legítima- es van sumar a les concentracions espontànies. Perquè, en definitiva, el que està en joc més enllà de la nostra independència és la pròpia democràcia. Ni estem abduïts, ni tenim odi, ni busquem la confrontació. Som gent normal que ha decidit no quedar-se al sofà de casa mentre es vulneren els nostres drets fonamentals.

Som la gent que, quan toquen injustament un dels nostres conciutadans, pensi el que pensi, vingui d’on vingui, parli la llengua que parli, ens multipliquem i sortim a defensar-lo. Som la gent que no cau en les provocacions d’un estat policial. Som la gent que regala clavells i canta mentre resisteix pacíficament davant de la repressió. Som la gent que ha dit prou al pal i la pastanaga. Som la gent que no deixarà cap dels seus alcaldes i alcaldesses sols per posar les urnes. Som la gent que reobra webs quan ens les tanquen. Som la gent que no té por. Som els dignes estibadors que decideixen lliurement no col·laborar amb la repressió. Som la gent que no nega la veu als altres. Som la gent que sap escoltar i actuar en conseqüència. Som la gent serena i ferma en les nostres conviccions. Som la gent que no intenta justificar una repressió injustificable. Som la gent disposada a expulsar el règim del 78 per la via de les urnes. Som la gent que construeix enlloc de destruir. Som la gent que busca solucions per cada obstacle.

L’1 d’octubre és el dia D de la Revolució Catalana. Segurament seguiran reprimint-nos amb totes les eines que les clavegueres tenen al seu abast. Ens intentaran fer la vida impossible de mil maneres. Ens voldran atemorir fins l’últim instant amb l’únic objectiu de fer-nos desistir del nostre dret a votar. Però no podran. No podran perquè es trobaran al davant tota aquella gent que defensem les nostres llibertats fonamentals. I no oblidem. Avui, els perseguits som nosaltres, però demà seran uns altres. I nosaltres sempre farem costat als demòcrates. Ara que sabeu on cal anar l’1 d’octubre: a les urnes, catalans!

Publicat a El Món el 24/09/2017

L’hora del carrer

Aquests últims dies, hem pogut observar de manera molt gràfica com l’oposició ha volgut transformar el Parlament de Catalunya en un teatre rocambolesc per esquivar el debat polític de fons: el dret fonamental a l’autodeterminació dels ciutadans de Catalunya. Des del filibusterismepremeditat del PP, PSC i C’s fins a les intervencions àcides d’un comunista aplaudit pels defensors del règim del 78 dempeus. S’ha vist clarament qui estava fent tot el possible perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar lliurement en el referèndum de l’1 d’octubre, i qui estava fent tot el possible per impedir-ho. El referèndum ha tret caretes i ha deixat a tothom ben retratat.

La reacció del Govern espanyol i dels aparells del seu Estat ha sigut la que esperàvem: la via de la querella i de la persecució política, ampliada aquesta vegada a batlles, directors de mitjans públics i privats, i fins i tot voluntaris. Aquesta reacció obeeix a una màxima constant del nacionalisme espanyol i del jacobinisme que creu cegament que la unitat d’Espanya està per sobre de tot, inclús l’estat de dret. I si algú creu que aquesta actitud inquisitorial afluixarà, que s’ho repensi ràpidament. Per aquells que estan disposats a fer tot el que calgui per impedir que els ciutadans de Catalunya es puguin pronunciar lliurement sobre la independència, el joc brut no té ni tindrà límits. Des de llançar símils nazis fins a fabricar proves o relacionar terrorisme amb independentisme, a la campanya de la por es suma la barroera demonització dels partidaris de la independència. Davant d’això, no hi ha millor resposta que una actitud serena, cívica i pacífica.

Recapitulem. L’1 d’octubre, els ciutadans de Catalunya i d’Aran estan convocats a les urnes per respondre a una pregunta molt clara: vol que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república? Les opcions també són molt clares: “Sí” o “No”. Dues opcions perfectament legítimes, com ho és també l’abstenció. La diferència amb el 9-N és rotunda perquè es tracta d’un referèndum vinculant. El “Sí” implica la construcció d’una República de Catalunya sota una nova legalitat catalana, mentre que el “No” implica la convocatòria immediata d’eleccions autonòmiques. És tan senzill com això. Tothom serà lliure de defensar la seva posició, sense haver de trepitjar els drets dels uns o dels altres. D’això va la democràcia.

De fet, els ciutadans catalans residents a l’estranger ja han començat a votar. Això no té aturador si no és la intervenció física de les urnes que, si es dugués a terme, tindria conseqüències immediates per l’Estat espanyol. Tenim al davant un estat demofòbic que, en nivell 4 d’alerta terrorista, es dedica a enviar la Guardia Civil a escorcollar una impremta a Constantí, a registrar la redacció d’un setmanari a Valls, i ja veurem on més entren les properes hores i dies, en cerca de “paperetes i urnes de destrucció massiva”. Tanmateix, més de 850 municipis catalans ja han notificat a la Generalitat que obriran els col·legis electorals l’1 d’octubre, a pesar de les amenaces del corromput Tribunal Constitucional. A hores d’ara, més de 23.000 voluntaris –per cert, molts d’ells funcionaris– s’han registrat per col·laborar amb el referèndum. Tot en menys de 48h. I tristament, sembla ser que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, malgrat haver promès rotundament que “s’enfrontaria amb qui calgués” perquè els ciutadans poguessin exercir el dret a l’autodeterminació, ha decidit claudicar davant de l’advertència del TC.

En qualsevol cas, abans de l’1 d’octubre, tenim la oportunitat de demostrar novament quina mena de país som. Tenim novament la oportunitat de demostrar al món que estem preparats per exercir lliurement el nostre dret a l’autodeterminació. Tenim novament la oportunitat d’evidenciar la riquíssima diversitat que caracteritza aquest país. Tenim novament la oportunitat de demostrar que som demòcrates que respecten els drets de la gent del “Sí” i de la gent del “No”. Tenim novament la oportunitat de mirar-nos als ulls, sense por, i dir-nos que hem trencat el règim del 78 i que som nosaltres, i no pas cap tribunal, qui decidirà el futur d’aquest país. Tenim novament la oportunitat de manifestar el nostre civisme, el nostre pacifisme i el nostre compromís amb els drets humans. En definitiva, tenim la oportunitat d’explicar als demòcrates d’arreu que volem construir una República de dones i homes lliures.

Publicat a El Món el 09/09/2017