Reflexions despentinades d’un traductor i corredor de muntanya confinat

by tunisocatala

Som dimarts 5 de maig 2020, dia no sé quant de confinament. Escric aquestes paraules assegut en una petita cadira-hamaca al balcó, on un sol magnífic m’alimenta sobradament de vitamina D. Em sento força privilegiat perquè segurament hi ha gent que ho està passant malament en el seu espai de confinament. S’agraeix molt aquest solet, i malgrat la restricció de mobilitat, segueixo admirant un cel infinitament blau. No ho negaré, m’agrada més admirar-ho des d’una vall o d’un cim. Però donades les circumstàncies, no em queixaré pas. De fet, com a traductor autònom, estic acostumat a confinar-me per realitzar la meva feina en les millors condicions. Poder sortir a entrenar o aventurar-me a la muntanya és la meva manera d’establir aquell equilibri que, en major o menor mesura, tothom necessita. Això és el que havia perdut momentàniament amb el confinament total i que ara estem recuperant progressivament. I ho accepto, a contracor, no pas per obediència cega, sinó per responsabilitat social i un profund sentit d’agraïment envers els milers de professionals que s’estan jugant la vida per salvar vides.

Tinc la sort de tenir un ofici que m’apassiona. Criat en un entorn plurilingüe des de ben petit, he pogut desenvolupar un habilitat natural d’adquirir noves llengües, de dissecar-ne les interioritats per arribar al seu cor, a la seva essència, a les noves perspectives que ofereixen a la meva ment. Els traductors som, de facto, escriptors. Més que traduir, escrivim versions d’obres i de continguts, repensant-los d’un idioma a una altra per tal de transmetre fidelment i creativament l’originalitat, els missatges, els enginys i els matisos. Alguns col·legues en diran superar barreres. Jo en dic obrir portes. En el meu cas, treballo amb tota mena de textos, des de comunicats de premsa i informes per a empreses i organismes internacionals fins a manuals tècnics de maquinària agrícola o de formació en línia, passant per obres literàries. Això m’obliga a viatjar sovint dins del meu cap, a descobrir i aprendre constantment, i també, com no pot ser d’altra manera, a dubtar d’allò que llegeixo per copsar-ne el sentit més profund i reescriure-ho millor, si és possible. Tot això requereix moltes hores d’aïllament per posar ordre a les idees. Crec que és un ofici que t’acaba empenyent a ser d’una manera asocial. I com que treballo amb clients d’arreu del món, entra a vegades en joc el tema de la diferència horària. Els terminis d’entrega d’una forma o de l’altra acaben imposant-se a la meva agenda. Però amb el temps, he après a compaginar-ho tot més o menys endreçadament. Així doncs, el fet d’estar confinat obligatòriament avui no ha canviat gran cosa a la meva vida professional, almenys de moment.

Els que em coneixen bé saben quina rellevància té avui l’esport en la meva vida. De fet, he jugat al futbol des dels 6 fins als 26 anys fins a arribar a categories semiprofessionals. Després, per circumstàncies de la vida, vaig romandre força temps poc actiu. Només participava a “patxangues” amb amics de diferents barris de Perpinyà, i alguna vegada amb amics de la comunitat tunisiana de Barcelona. Portava una vida d’estudiant i tutor de català amb recursos molt modestos i menjava molt malament, tant que m’havia engreixat fins als 90 kg! Més endavant descobria el món de la muntanya. Començava a fer sortides amb bici pel meu compte, després a córrer, fins que vaig conèixer la bona gent del Club Trail Running Girona. A partir de llavors començaria una fase de reconciliació amb l’esport, però també de creixement personal. A la muntanya, em vaig adonar de la importància vital que té per mi la pràctica esportiva, de l’error que vaig cometre en abandonar-lo, però també de la importància de cuidar-nos, cuidar el nostre planeta i tot allò que estimem. Vaig tenir la sort d’estar envoltat de bona gent que compartia una passió i uns valors altament contagiosos. A poc a poc, em vaig iniciar al món de les curses, pujant progressivament de distàncies amb el pas dels anys. Avui, em considero clarament un corredor de llarga distància en construcció. He completat unes quantes ultres d’alta muntanya, entre les quals la Ultra Pirineu, la Ultra Trail Naut Aran (2 cops), la Rialp Matixcots, però també diverses maratons, semimaratons i unes quantes aventures no competitives que m’han procurat una satisfacció potser encara més potent que les curses.

Sóc un corredor força metòdic. M’agrada planificar les coses, des dels entraments fins a les pautes nutricionals. De fet, la pràctica de l’esport de muntanya ha revolucionat la meva visió del que significa per mi “menjar bé i sa”. És un dels aspectes fonamentals a cuidar de qualsevol atleta de resistència. Ho vaig tenir clar des del primer moment i tinc la sort d’haver pogut aprendre amb l’ajuda de grans professionals de la nutrició. He après a elaborar una estratègia nutricional no només per atendre l’aspecte esportiu, sinó també per cobrir millor les meves necessitats del dia a dia. La salut digestiva està absolutament lligada amb la salut emocional, i la salut emocional és imprescindible per afrontar qualsevol repte que ens proposem a la vida. Així doncs, en aquesta progressió de quatre anys bastant resumida, puc dir que he adquirit uns coneixements que, de ben segur, m’estan servint molt en aquests moments de confinament.

Va, parlem una mica de córrer i d’entrenar. En efecte, la pandèmia m’ha enganxat just quan acabava el meu cicle d’eixamplar la meva base aeròbica i de reforçament muscular, i estava a punt d’introduir les sèries llargues i curtes. El meu objectiu enguany era fer, com a molt, 2 o 3 bones ultres i preparar-les a consciència. Però veient el panorama, ràpidament em vaig fer a la idea que enguany, el més probable és que no hi haurà cap cursa. Llavors de què serveix entrenar? De molt. Moltíssim. En primer lloc perquè córrer per mi és una font de plaer, concretament el de sentir que el meu cos està viu i lliure. D’altra banda, crec que els beneficis que té la pràctica esportiva en matèria de prevenció sanitària són sobradament provats. Així doncs, vaig decidir des del primer moment re-orientar els objectius dels meus entrenaments. El primer aspecte que he hagut de sacrificar és el desnivell, que evidentment és essencial per qualsevol esportista de muntanya. Vaig establir tres prioritats: mantenir un volum decent d’hores d’entrenament, reforçar la meva motricitat (un aspecte generalment oblidat pels corredors de tota mena) i treballar la resistència mental. De fet, en les actuals condicions de confinament, la resistència mental és imprescindible per dur a terme la resta. Anem per pams. Quan no podíem sortir córrer a l’aire lliure, la meva única alternativa per seguir corrent era un trist garatge envaït per un color gris depriment, on cada volta circular fa uns 30-40 m. Ja us podeu imaginar les dosis de resistència mental necessària per completar una sessió de 32 km en aquest garatge. Alguns pensaran que és inútil. Però com a corredor d’ultra distancia i optimista de mena, m’ho he agafat com un repte mental que va enllà de l’entrenament físic. Aquest melancòlic garatge em recordava a cada pas que la força que ens procura l’entorn natural als esportistes de muntanya és senzillament insubstituïble. I per ajudar-me a escapar de la tristor, m’he confeccionat una potent llista al Spotify que he convertit en un seguit de “mantres” energètiques. No ha sigut gens fàcil de gestionar tot plegat, no ho negaré, però sóc un tipus determinat a superar obstacles i no em rendeixo tan fàcilment. De cap de les maneres.

Ara que podem sortir a entrenar en franges horàries i dins dels límits dels nostres respectius termes municipals, confesso que respiro més alleugerit. D’alguna manera m’he desfet d’un estrès que m’estava començant a esgotar. I els gironins i gironines ens podem considerar afortunats amb el bon tros de Gavarres del qual podem gaudir. Altres municipis no tenen tanta sort, però esperem que, si tots som responsables i fem les coses bé els pròxims dies, podem allargar de mica en mica el radi dels nostres patis de joc. Crec que encara no és moment de treure conclusions de tot el que he viscut els últims 50 dies de pandèmia. Sóc una persona que li agrada deixar madurar les seves reflexions, però avui necessito exterioritzar alguns dels meus sentiments compartint part de les coses que he viscut. L’ésser humà és una espècie vulnerable. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. I precisament a causa d’aquesta condició tenim una capacitat d’adaptació immensa, per no dir infinita. Jo no crec que aquesta pandèmia hagi canviat qui sóc avui. Més aviat està reforçant les meves conviccions. Tenim un planeta que durant molts, massa anys, no hem cuidat prou. I ara, d’alguna manera n’estem pagant el preu. Aquest episodi ens hauria de servir individualment per revisar la nostra escala de valors com a éssers humans. Però molt em temo que les coses seguiran més o menys iguals. Perquè en el fons, l’ésser humà és conservador. D’altra banda, ens oblidem tot sovint que l’ésser humà és un animal. Un animal social i amb capacitat d’enraonar, certament, però no deixa de ser un animal. I tots els animals tenim un instint de supervivència molt potent. I això és a la vegada una gran virtut i un penós desavantatge. Desavantatge perquè hi ha qui considera que la supervivència es pot perseguir negant els altres, sent egoista i esgotar els recursos d’un planeta que necessita regenerar-se urgentment. M’agrada pensar que si vols que les coses canviïn, has de fer les coses de manera diferent. És l’única manera d’aconseguir resultats diferents. Aneu-vos doncs oblidant de la “nova normalitat”, perquè no és res més que allò de buscar les excuses de tota la vida per no canviar res. I és una llàstima perquè crec que ara més que mai cal un esforç col·lectiu per forçar un canvi de paradigma ambiental tot accelerant la implementació dels objectius de desenvolupament sostenible a nivell planetari. Ens cal més audàcia que mai. I aquest repte colossal és com una ultra infinita amb relleus. No hi ha guanyadors. De fet, no cal que n’hi hagi. L’important és que tothom hi participi, aporti el seu granet de sorra i doni els cops de ma que facin falta per que ningú es quedi enrere. Ho hem de fer per nosaltres, ara, i pels que vindran.